(Nou capítol de mostra de La mirada obscura, de Josep Lorman)
És nit de Nadal. La mala llet em rosega per dins i no crec que em deixi aclucar els ulls una estona. I per Déu que em fa falta! Porto des de les sis del matí llevat i encara he de torna-hi. Odio aquestes festes!
Les criatures del veí no paren de cantar nadales a plena veu. Així rebentin! Sembla mentida aquesta falta de consideració pels que volen dormir una mica i no tenen cap ganes de celebrar que fa dos mil anys va néixer un marrec que després, de gran, va anar dient que era el fill de Déu. Què coi volia dir que era fill de Déu? Aquí o en som tots, de fills de Déu, o no n’és ningú! El més sorprenent és que hi va haver gent que s’ho va creure, que era el fill de Déu; i un va convèncer un altre, i aquest altre un altre, i a la fi mig món ho va acabar creient. Ara, que el més extraordinari, el que no m’acaba d’entrar al cap, és que encara s’ho creguin. Després de dos mil anys i encara n’hi ha que es continuen creient aquesta història! Els malparits d’aquí el costat, per exemple, que no paren de cantar el maleït fum, fum, fum! Així se’ls cremi la casa i quedin ben fumats!
La xerinola dels veïns m’està encenent cada vegada més. Nit de pau, nit de pau! No 
sé què entenen ells per nit de pau amb els crits que foten! A més, segur que no pensen que precisament per culpa d’aquest naixement que ara celebren es va desencadenar una de les més terribles matances de criatures que hi ha hagut a la història. Estaven ben sonats els antics! Els antics i els d’ara, perquè mira que se n’arriba a matar, de gent. A tot arreu es mata gent com si fossin mosques. I aquests inconscients encara canten! Plorar és el que haurien de fer precisament avui. Plorar per tots els assassinats d’innocents que entre nit de pau i nit de pau es cometen.
Què és això? No fotis! Ara han tret una simbomba! I pel que peta la deuen fregar amb ganes! Em sembla que a aquest pas la rebentaran aviat. Frú, frrrfrú, frrrfrú, frrrfrú! Que n’arriba a ser, d’odiós, l’espetegar de la simbomba. És l’instrument més absurd i desagradable que s’hagi pogut inventar mai. Mmm, no ho sé... Perquè per aquestes festes surt al carrer un altre instrument que encara n’és més, de desagradable. No és ben bé un instrument, més aviat és una merda lligada amb un cordill. I mira que els agrada a les criatures! Roc, roc, roooc! Roc, roc, roo, roooc! Fa com si fos una gallina a punt de pondre un ou, però el so és més esquerdat i estrident que el cloqueig de la gallina.
A més dels crits i el petarrelleig dels galifardeus del costat hi ha aquesta maleïda campana que han penjat davant mateix del balcó. L’any que ve em queixaré a l’ajuntament. Si volen guarnir el carrer, que el guarneixin, però que no emprenyin els veïns. Amb aquesta llum no es pot dormir si no tanques els finestrons del balcó, i a mi no m’agrada dormir amb els finestrons tancats. Cadascú té les seves manies. Què hi deu haver? Dues-centes, tres-centes bombetes. On vas a parar! Com volen que dormi amb una campana de tres-centes bombetes davant mateix del balcó? Si m’hi veig millor de nit que de dia, en aquesta cambra! Veus, ara m’agradaria tenir una d’aquelles escopetes de balins de les fires. Encara em divertiria fent petar les bombetes des del llit. I després que em diguessin alguna cosa els de l’ajuntament! Ja s’hi mirarien més, l’any que ve, a penjar la il·luminació nadalenca.
Au, vinga! Una altra cançoneta. Qui els va fotre! No es cansaran, no. I que n’arriben a ser, de tòpiques, les lletres de les nadales! Són d’una tendresa que fa fàstic. Estic segur que en aquests moments més d’un avi està plorant d’emoció en veure’s envoltat de tota la seva família cantant com uns beneits davant del pessebre. Dona, fills, joves, gendres, néts, germans, cosins, tots cantant allò del minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, fill de la Verge Maria, i si són castellans, allò altre de cuando Dios le vio llorando ante él, le sonrió. Quina imbecil·litat! Un nadó no somriu mai, o dorm o brama, però no somriu. Ho sabré jo, que no hi ha setmana que no en remulli uns quants i encara no n’he vist mai cap que em somrigués; gairebé tots bramen. I amb tota la raó. Jo també bramaria si sense més ni més m’aboquessin un cullerot d’aigua freda pel cap per molt beneïda que estigués. Potser fins i tot algun d’aquests avis ploraners esperi el miracle de veure somriure el nen Jesús del pessebre, com diu la cançó. El pessebre, una altra tradició nadalenca d’allò més carrinclona. Encara té una explicació que els nens s’hi il·lusionin: és l’única vegada en tot l’any que veuen jugar els grans amb uns ninotets com els seus, i això els agrada, els fa sentir-se més importants; però que algú que ha passat de la pubertat encara es dediqui any rere any a fer el pessebre em sembla una ridiculesa, un clar signe d’infantilisme crònic. El sant Josep amb cara de babau, la Verge amb el posat de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, el nen Jesús fotent-se de fred mig despullat, i l’ase i el bou, símbols de l’estupidesa i de la mansuetud, mirant-s’ho. El millor del pessebre és el caganer. Ben bé no sé quin significat deu tenir la tradició d’aquesta figura. Potser vol posar de manifest l’inesperat miracle de l’encarnació de Déu; tan inesperat que a aquell pobre home el va agafar cagant. Potser el seu inventor pretenia donar una dimensió humana i realista a una escena que li resultava massa encarcarada. Però també podria ser que fos la contribució anònima d’un descregut a tota l’escenografia de l’Advent; un «jo m’hi cago en tot això».
Vaja! Sembla que els veïns han callat. A veure quina hora és? Caram, un quart de dotze! Ja cal que em llevi. Tinc el temps ben just si vull ser d’aquí a un quart d’hora a la sagristia. Mira que haver de treballar a aquestes hores de la nit. Encara sort que només n’hi ha una a l’any, de Missa del Gall. Si n’hagués de dir gaires més a aquesta hora, ja plegava. Oh, quin fred que fot! I quin mal em fan els penellons! I ara posa’t la sotana i surt al carrer. No, si per a mi, la nit de Nadal és la pitjor nit de tot l’any.
En Joan C va imprimir el que acabava d’escriure i s’ho va llegir. Li agradava. Era una mica irreverent, però aquell capellà amargat i descregut, reflectia molt bé el que ell sentia aquella nit de Nadal, sol a l’apartament, escoltant el xivarri dels del pis del costat. Les festes es presentaven dures. La Roser s’havia endut els nens a passar el Nadal a la Vall d’Aran amb ella i el professor de dansa, que durant aquests dies ho seria d’esquí. (Era un pou de ciència, aquell paio). La seva mare havia anat a Tarragona a casa de la seva germana; tot i que encara que s’hagués quedat, tampoc no li feia cap gràcia passar el Nadal amb la seva mare; deprimida com estava d’ençà que havia quedat vídua, segurament li daria per recordar amb nostàlgia la festa que feien quan ell era petit, amb els avis, els oncles i els cosins, i no estava per enyorances remotes; ja en tenia prou amb les presents. Als amics no els havia volgut trucar perquè l’haurien convidat a dinar a casa seva i no tenia cap ganes d’entrar en un ambient familiar que encara li fes més evident la pèrdua del seu. Per això havia preferit quedar-se a casa i estrenar l’ordinador portàtil per mirar si era capaç d’escriure alguna cosa. I s'havia divertit mentre ho feia. Li havia passat el vespre gairebé sense adonar-se’n. Llàstima que el conte li hagués sortit tan curt i només fossin dos quarts d’onze de la nit.
En Joan va tancar el petit ordinador que s’havia autoregalat (el gran l’havia deixat a l’altre pis) i va sortir al carrer. Feia fred i la nit era clara. Va caminar cap a la plaça de Lesseps i va endinsar-se pels carrers estrets de Gràcia. Gairebé tots els bars i restaurants eren tancats. Aquella era una nit íntima i familiar, que tothom acostumava a celebrar entre les quatre parets d’una llar. Només els pàries com ell corrien pel carrer buscant quelcom que no trobaven. Finalment va veure un pub obert i va entrar-hi. A la barra hi havia una parella que parlava amb el bàrman i un home sol assegut en un tamboret. En Joan va demanar un cubalibre i va mirar el local. A part dels que eren a la barra, no hi havia ningú més; un billar americà s’havia fet espai entre les taules i una diana amb mitja dotzena de dards clavats decorava la paret del fons. Després de servir-li el cubalibre el bàrman va continuar xerrant amb la parella, i en Joan va llançar una ullada al seu company de barra, el qual li va fer un lleu gest de salutació. En Joan va correspondre i va tornar a contemplar el got de cubalibre. Els minuts passaven lents, però tot i així era millor que estar tancat a l’apartament mirant un estúpid programa de televisió, en què el cos de ball, format per unes quantes noies de culs rodons i uns quants nois marcant paquet, repetirien per milionèsima vegada els mateixos moviments sincrònics que repetien tots els cossos de ball de totes les televisions del món. Com es podia convertir aquella gimnàstica a base de saltirons i cabrioles al ritme de la música en l’objectiu d’una vida? No ho entenia. I que la Roser s’hagués pogut enamorar d’un d’aquests individus descerebrats, encara ho entenia menys.
–Vols fer una partida de billar? –va sentir que li deien. Era el de la barra.
En Joan es va tombar. Feia temps que no jugava al billar. D’estudiant ho havia arribat a fer força bé, però després ho va deixar; ho va canviar per les lectures; no feia per a un intel·lectual freqüentar un saló de billar. Ara, d’ençà d’aquella pel·lícula de Paul Newman i Tom Cruise, el billar s’havia tornat a posar de moda i gairebé tots els pubs i bars nocturns en tenien un.
–Fa molt temps que no hi jugo –va dir, disculpant-se.
–Jo tampoc no en sé gaire. És per fer alguna cosa –va insistir el de la barra.
A en Joan li va saber greu dir-li que no i va acceptar. El de la barra era un home d’uns trenta-cinc anys, no gaire alt, amb el cabell curt i un bigoti de raspall. Tenia un aspecte pulcre i agradable.
Van fer caure les boles, les van ordenar dins del triangle i van començar. Al principi la partida anava igualada, però en Joan de seguida va trobar el toc de bola i va començar a guanyar.
–Caram! Que hi havies jugat molt?
–Bastant. Davant l’institut teníem un saló de billar i cada dia a la sortida hi anàvem.
La blanca va colpejar la negra, que després de tocar dues bandes va anar al forat del racó.
–Molt bé! –va dir el de la barra, que s’havia presentat com a Jordi–. Va, fem-ne una altra.
I van tornar a començar. Realment, en Jordi no en tenia gaire idea i en Joan es va decidir a donar-li indicacions perquè millorés les jugades.
–Si tires així t’entrarà la blanca al darrera. Has de baixar la punta del tac i donar-li un cop sec a la bola... Així, molt bé.
–És la primera vegada que jugo amb un contrincant que em diu com he de tirar per entrar les boles –va dir somrient en Jordi.
Van continuar jugant una estona més; quan van acabar, van tornar a la barra i van demanar una altra beguda. En Jordi tenia una agència de publicitat, era d’Artesa de Segre i vivia sol. La família? Com si no en tingués, de família. Havia perdut la mare molt jove i el seu pare s’havia tornat a casar, i no s’hi duia bé. «Però en aquests dies...», va apuntar en Joan. Aquests dies eren una merda, els pitjors dies de l’any, tothom fotut al seu cau, atipant-se de torrons i cantant nadales. No els suportava. En Joan hi va estar completament d’acord. Així és que van sortir del bar i en van buscar un altre, i després un altre, i un altre. A les quatre de la matinada ja estaven força beguts i amb poques ganes de continuar el pelegrinatge.
–Vols que anem a casa meva? –va proposar en Jordi–. Visc a prop d’aquí... Ens prenem l’última copa i et dono una targeta de l’agència perquè hi passis. Què et sembla?... Encara farem negocis junts, tu i jo.
–D’acord... –va dir en Joan amb les mateixes dificultats de pronunciació, producte de la borratxera.
Van baixar caminant fins a Bruc-Diagonal. Cada vegada que volien intercanviar algunes paraules s’havien d’aturar: caminar i parlar era més del que els seus cervells saturats d’alcohol podien coordinar. Aquella nit en Joan i en Jordi estaven d’acord en tot: tot era una merda, començant per les festes i acabant pel món; tothom era hipòcrita i mentider, començant pels polítics i acabant per les dones; res no valia la pena, començant per la família i acabant per la vida; només l’amistat, l’amistat desinteressada i sincera, com la que els acabava d’unir, significava alguna cosa.
El portal de la casa on vivia en Jordi era gran i elegant, amb el terra de lloses de marbre blanc, i ben il·luminat.
–Vius aquí? –va preguntar en Joan, impressionat.
–Sí.
–Caram, noi, quin luxe!
–Això de la publicitat encara rutlla... No és el que era, però encara rutlla.
–I tant que ha de rutllar! Què pagues de lloguer?
–Res, no pago res de lloguer. He, he, he! –va dir en Jordi, rient estúpidament.
–Que no pagues res de lloguer? No m’ho crec.
–He, he, he! No pago res perquè el pis és meu... –va aclarir en Jordi que continuava rient –. El vaig comprar fa quatre anys.
–Et devia costar un ronyó.
–Un ronyó i part de l’altre. Però el vaig comprar.
Van entrar a l’ascensor i en Jordi va polsar el botó de l’àtic.
–Doncs jo ara estic vivint en un apartament moblat. No deu arribar als quaranta metres quadrats i pago seixanta mil peles... Sei-xan-ta bit-llets! És una estafa!
–Una estafa... Sí senyor, és una estafa..., una veritable estafa... I no es pot consentir –va dir en Jordi–. Si vols, pots venir a viure aquí –va afegir.
En Joan el va mirar. En Jordi va afirmar amb vehemència.
–De debò. Aquí hi ha lloc per a dos, per a tres, per a quatre, per a un regiment... Ja ho veuràs.
Van entrar al pis. Era magnífic.
–Què t’havia dit? Si jo aquí m’hi perdo...
Sis habitacions, tres banys complets, sala d’estar, menjador, cuina, rebost i terrassa.
–I per què et vas comprar un pis tan gran?
–Quan el vaig comprar érem dos –va dir en Jordi amb un cert enyor–. Què vols prendre?
–Un cubalibre.
En Jordi va anar cap al moble bar i va agafar una ampolla de rom i una de whisky. Va polsar un botó i va començar a sonar la veu càlida de Michael Franks. En Joan es va deixar caure en el sofà. Sens dubte hi havia tipus que vivien com sàtrapes. Es va recolzar als coixins, va tancar els ulls i la música se’l va endur.
Un soroll de gots el va fer tornar a la realitat. Va obrir els ulls i es va pensar que somiava. En Jordi estava al seu davant vestit només amb un tanga esquifit que amb prou feines li tapava les parts i allargant-li el cubalibre.
–És còmode aquest sofà, oi?
En Joan va restar estupefacte, mirant-se el tipus aquell que acabava de conèixer i que se li havia despilotat només arribar.
–Hòstia! Però què fas, així?
–Tenia calor... No has notat que hi ha la calefacció molt alta? I tu, no tens calor?
–No..., no tinc calor.
En Joan va agafar el got que li allargava en Jordi, que es va asseure al seu costat i el mirava fixament, com si el volgués penetrar amb la mirada. En Joan no sabia què fer; si aturar l’escomesa mitjançant el diàleg o fugir a corre-cuita.
–Què? No t’escalfes? –va preguntar en Jordi, insinuant.
En Joan es va enretirar, incòmode.
–No, no m’escalfo, ni m’escalfaré. Mira... –se sentia violent i no sabia com dir-ho–. Mira..., a mi no em va aquest rotllo, tu. Me’n vaig.
En Jordi li va posar la mà a la cuixa.
–No te’n vagis, encara..., per favor.
En Joan es va anar a aixecar, però la mà d’en Jordi li va córrer fins a l’entrecuix i li va prémer els genitals amb una suau fermesa.
–Ai! Però què fas? T’has tornat boig?
–Tu m’has tornat boig.
En Joan es va començar a espantar. Potser sí que aquell paio era un maníac sexual perillós. D’una empenta se’l va treure del damunt i es va alçar del sofà.
–Vinga! Ja n’hi ha prou!
En Jordi es va incorporar ràpidament i se li va abraonar. Els dos van començar a forcejar.
–Deixa’m anar, collons!
El got d’en Joan va caure a terra i es va trencar. En Jordi hi va posar el peu al damunt i tot seguit va començar a cridar. Immediatament la sang va tacar la catifa de llana.
–El peu! M’he tallat el peu!
–La mare que et va parir! Ja t’he dit que t’estiguessis quiet.
–Oh! Déu meu, quina sangada!... Per favor, no te’n vagis, ara... T’ho suplico! –va dir somicant en Jordi. Estava blanc com el paper de fumar i semblava a punt de desmaiar-se.
–Estira’t i aixeca el peu –li va ordenar en Joan.
El tall era llarg i profund i la sang sortia a raig fet. En Joan va anar a buscar una tovallola mullada i li va netejar la ferida.
–Em sembla que t’ho hauran de cosir, això.
En Jordi encara va empal·lidir una mica més. En Joan va agafar el got de whisky que hi havia damunt la tauleta de vidre i l’hi va donar.
–Té, pren-te això. Vaig a trucar un taxi. Et duré a urgències.
En Jordi es va beure un bon glop de whisky i va semblar que es calmava. Aquella inesperada situació i l’accident havien desencaparrat en Joan de cop.
–On tens la roba? No hi pots anar així, a l’hospital.
En Joan va anar a la cuina i va recollir la roba de terra. Tot i les presses va tornar-se-la a mirar. L’acer inoxidable combinava amb rajoles blanques i mobles i electrodomèstics grisos. Era de pel·lícula. «Qui el va parir. Com viu, aquest mariconàs.» Però mentre el veia vestir-se amb malaptesa, va sentir diluir-se l’enuig i l’enveja i el va envair una mena de compassió fraternal. Al cap i a la fi aquell paio només era un pobre infeliç que vivia en un palau, però que se sentia tan sol i desesperat com ell. «Som un parell de desgraciats», va pensar.
La trucada del telèfon avisant-los que el taxi que havien demanat els esperava al carrer, va evitar que en Joan es llancés a l’autoplanyiment morbós i inútil, en el qual es delectava des de feia setmanes. Per incorporar-se, en Jordi li va passar el braç pel coll, ara, però, sense cap intenció libidinosa, sinó per mantenir l’equilibri mentre saltava a peu coix.
En Joan va arribar a l’apartament a les vuit del matí, completament esgotat. S’havia quedat al Clínic esperant que acabessin de sargir el peu d’en Jordi i després l’havia acompanyat a casa. Malgrat el desagradable incident que s’havia produït entre ells dos i el cansament, en Joan se sentia satisfet d’haver-lo ajudat. No era un mal tipus, en Jordi. Abans de deixar-lo al llit, li havia demanat repetidament disculpes pel seu comportament: estava borratxo i no sabia què es feia. Sí, era homosexual i l’acabava d’abandonar la seva parella després de conviure durant més de quatre anys. Estava desfet. En Joan, que ja sabia què era això de les separacions, el va disculpar i fins i tot es va comprometre que hi passaria al vespre per veure com estava i portar-li un parell de crosses perquè es pogués moure sense haver d’anar saltant a peu coix.
Abans de ficar-se al llit, en Joan va tornar a llegir el conte que havia escrit. No estava malament. Havia de tornar a escriure. S’havia sentit tan bé, aquell vespre, escrivint! Per què ho havia deixat de fer? Per la família, per tirar endavant un fill i després l’altre, per pagar la hipoteca del pis i les lletres del cotxe, per poder llogar la casa de Vilassar els mesos de vacances. Bé, doncs ara ja no tenia família, ni pis, el cotxe ja estava pagat i s’havien acabat les vacances a Vilassar. No hi havia res que l’impedís tornar a escriure. Cada vespre ho faria, cada cap de setmana, cada estona que tingués lliure escriuria. Què? Ja sortiria alguna cosa. Una novel·la; una novel·la excel·lent que presentaria a un premi important que no guanyaria. Però tant li feia, després n’escriuria una altra, i una altra... La mateixa sobreexcitació que l’havia mantingut llevat fins a aquelles hores del matí, ara li impedia agafar el son. El cervell d’en Joan no parava d’elaborar imatges i pensaments carregats d’optimisme literari. No sabia ben bé per què, però estava convençut que a partir d’aquella nit tot seria diferent; aquell Nadal, a més de significar el naixement d’un nou cicle solar, significava el seu propi renaixement. La seva sort havia canviat. Potser perquè havia tocat fons, perquè ja no tenia res més a perdre. No importava, fos pel que fos, estava decidit a redreçar-se a partir de dos actituds adoptades aquella nit i que li havien reportat per primera vegada en molt de temps una íntima i profunda satisfacció personal: l’una era l’actitud d’escriptor, l’altra, la del bon samarità. A partir d’aquell moment la seva vida giraria al voltant d’aquests dos propòsits: convertir-se en un bon escriptor i en una bona persona. I amb aquestes dues pedres com a base per emprendre la seva reconstrucció, en Joan C finalment es va adormir amb l’esperit confortat i sense haver de recórrer als somnífers.
Enllaços de compra de l'edició digital
Amazon (format MOVI per a Kindle)
La Casa del Libro (format EPUB)