Cada any, pels volts del primer de maig, ens toca muntar l’hort si durant l’estiu volem gaudir d’hortalisses fresques i de proximitat ―més pròximes, impossible.
El primer pas és arrencar el que hem plantat a l’hivern i, tot seguit, passar el motocultor per remoure la terra i esponjar-la. Per sort, aquests dies ha plogut i el sòl tenia el grau d’humitat just per passar-lo sense gaire esforç. Hi ha hagut anys que per llaurar, abans hem hagut de regar; d’altres, en canvi, el sòl estava massa assaonat i ens hem hagut d’esperar que s’assequés una mica.
Tot seguit adobem. Ho fem amb el compost que obtenim d’acumular restes orgàniques vegetals en uns dipòsits situats en un racó de la finca, amb fems ―si en tenim. I aquest any en teníem; a més, enriquits amb centenars de puces― i amb un fertilitzant mineral conegut com “tres quinzes”, que aporta un 15% de nitrogen, un 15 % de fòsfor i un 15 % de potassi. I tornem a passar el motocultor per incorporar l’adob a la terra.
Ara ve el moment de muntar les línies de rec en funció de la distribució de les hortalisses. Cada d’any la Isabel planifica l’hort: aquí, els tomàquets; allà, els pebrots i les albergínies; a l’extrem, els melons i les síndries; a baix, les carabasses, que volen espai per córrer... Però no sé que passa que, per molt que el planifiqui, acaba sent un caos, i els carabassons s’estenen amunt en lloc d’avall i es barregen amb els melons, i les tomaqueres es fan tan ufanoses i estan tan juntes que no hi pots transitar i has de reptar com un cuc per collir el fruit, i de carabasseres, si n’hi havia d’haver tres, acaba havent-ne sis...
Una vegada tenim tirades les línies de rec i hem comprovat que l’aigua hi circula correctament i brolla pels aspersors, estenem les teles negres que han d’evitar que l’herba creixi i, alhora, conservar la humitat del sòl.
I arriba el moment de plantar. Hi ha planters que els fem nosaltres mateixos amb llavors que hem guardat de l’estiu, però la majoria els comprem o ens els regalen. I aquí comença la deriva del nostre hort cap a la selva. Perquè a la Isabel li sap greu no plantar tot allò que li regalen, i va fent forats aquí i allà per col·locar les plantetes noves, que són una varietat exquisida de tomàquet que li ha donat tal, o un tipus diferent de carabasses que li ha portat qual, o uns melons molts bons d’una amiga de la seva mare... I al principi, com les plantetes són tan menudes, és fàcil fer lloc a unes quantes més, però quan creixen, sobre l’espai que delimiten les teles negres s’organitza un caos tremend de fulles i verdor, entremig del qual maduren tomàquets de cinc o sis varietats, cogombres, síndries, melons calapoters, marines, gàl·lia i tendrals, pebres de trempó i de torrar, albergínies llises i ratllades, carabasses rodones, allargades i boterudes... I a mi, que m’agrada l’ordre i l’harmonia, em desespera veure aquella espessor descontrolada, i em dic que l’any que ve no passarà. Però l’any que ve arriba i acaba passant igual.
Per acabar, envoltem l’hort de tires de serrells de colors. Però no us penseu que és una mostra d’alegria per haver acabat la feina, o un ritual budista per tal de propiciar-nos la natura, no, és simplement per espantar els ocells i les gallines del veí, que han pres el mal costum d’entrar-nos a la finca i gratar i picotejar allà on no ho han de fer. Ara que, com a compensació, tenim la sorpresa de trobar-nos ous en els llocs més insospitats i, de vegades, encara no estan covats i els podem aprofitar.
Ja només resta programar el temporitzador perquè dispari la bomba i l’hort es regui cada dia a la mateixa hora tant si hi som com si no hi som.