La mare ha mort. Dissabte. A la residència. Em van trucar per dir-m’ho. Jo era a Mallorca i no em va poder esperar. El seu cos cansat i el seu esperit vençut per aquest llarg confinament van traspassar el llindar d’un món a l’altre en la quietud i el silenci de la nit en toc de queda. Ha abandonat la lluita i ho ha fet com una guanyadora, del temps i l’esperança, de la voluntat i l’alegria. Com tots, va perseguir la felicitat i la va trobar com és: il·lusionant i esmunyedissa; la va trobar en la infantesa a Gràcia i a Girona, a l’Escola del Bosc, d’on va ser alumna, passejant amb les amigues, a la parada del mercat de Sant Antoni, en el marit, en els fills, en els nets i besnets. Perquè de tot la va proveir una llarga vida.
Jo la recordo als 33 anys, quan la vaig mirar amb la meva primera consciència i li vaig preguntar quants anys tenia. Era bonica i sovint cantava mentre netejava la casa o feia feina a la cuina. Una cuina petita, amb uns fogons de llenya i un safareig on, els dissabtes, ens rentàvem tota la família. Després el pare va fer posar una dutxa al recambró del vàter, que era a la galeria. Era enèrgica i decidida, i una gran treballadora, mai no parava quieta, i quan ho feia, era perquè estava malalta. Aleshores, jo, un infant, patia. Moments de tendra innocència en els quals la figura de la mare ho és tot a la vida.
Després les coses canvien; de fet, ets tu qui canvies, no ella, ella continua sent la mare i ho serà per sempre, fins que deixis d’alenar. I durant aquest procés, tu, el fill, et submergeixes en la vida i et distancies; el vincle vers ella es debilita perquè et lliures a crear-ne d’altres que et projecten cap al futur. Però tu continues sent el seu, de futur, la seva gran aposta, i mai no t’abandona, sempre és allà per ajudar-te a empènyer la teva càrrega, que també és la seva. El cordó s’ha fet invisible però continua unint-vos.
Ara no hi és, però em sento unit igualment a ella a través del record. La seva absència és física, però no mental, continua exercint la seva influència confortadora de quan la necessitava. Ja no la necessito; va fer bé la seva feina i va construir un ens autònom. Em va inculcar i fer comprendre el valor de l’ordre i la higiene, de l’alimentació sana i ben cuinada, de la paciència, de l’honestedat i la senzillesa, del treball constant i amb voluntat d’aprendre i millorar; em va ensenyar a respectar i ser digne en la humilitat, a ostentar el just orgull de ser qui ets i no ser un altre, a ella dec l’agraïment de la vida i el de la seva configuració tal com la visc.
Descansi en pau. Ho necessita. La senilitat extrema no és cap bé, sinó una condemna. Ara aquesta condemna li havia caigut a sobre implacable i era a les portes d’una dependència que, amb el punt d’honor que ella tenia, l’hauria fet patir amb desmesura.
